dijous, 1 de desembre de 2016

La violència de gènere, la realitat ignorada

Per Marc Gallifa (@MarcGFillat), Marc Montalà (@mmontala10), Marc Túnica (@MarcTnica) i Marc Vilajosana (@MarcVilajosana).

El passat 25 de Novembre es va celebrar el dia internacional contra la violència de gènere. És un dia senyalat per reivindicar un fet que tenim molt present a la nostra societat, tant present que molt sovint sentim notícies referides a aquest tema. És evident que la violència de gènere és un problema i que s’ha de solucionar; ara bé, l’anàlisi d’aquesta no tothom el fa igual i, per tant, no tothom troba les mateixes solucions per solucionar-ho. A més a més, és un tema polèmic ja que la violència de gènere per alguns està molt centrada en el masclisme i per altres no tant. Per això, nosaltres avui comentem diverses maneres d’analitzar i entendre els motius que porten la violència de gènere. 

A partir de quin punt considerem una acció violència de gènere?

MG: Crec que socialment estarem d’acord en dir que considerem que una acció és violència de gènere quan es vulneren els drets d’un gènere per part de l’altre. La pregunta i la discrepància està en on posem el límit d’aquests drets. És evident que qualsevol agressió física, violació o tortura d’un gènere a un altre és una greu vulneració dels drets, però, per mi, l’assetjament visual, el menyspreu, l’insult, els comentaris despectius i el maltractament psicològic són també, i no menys importants, aspectes que es poden considerar violència de gènere. Per tant, tot allò que sigui pejoratiu, conscient o inconscientment, per una persona rebut pel gènere oposat ho considero violència de gènere.


MMUna acció és considerada violència de gènere a partir del moment en que un dels integrants de la parella li priva de drets i llibertats a l’altre. Quan se sobrepassa aquest límit ens trobem davant d’un cas de violència de gènere. Aquí ja s’ha de fer cas de les campanyes. Si es dóna un cas així no ha de fer por trucar, potser és la millor acció de la teva vida, o, al mateix moment, la última que s’hagués pogut fer.



MT: La violència de gènere és tot acte , d’un gènere cap a l’altre, que resulti o pugui tenir com a resultat un dany físic, sexual, psicològic tals com amenaces, coacció o privació de llibertat així com conductes de control o agressions físiques.



MV: Generalment identifiquem la violència de gènere a un acte exclusivament físic, però considero que no és l'únic tipus d'ofensa que s'hauria de considerar violència de gènere. La violència de gènere és tota acció, física o psicològica, exercida per una persona a una altra d'un gènere diferent, servint-se d'aquesta diferència de gènere i que comporti un perjudici a l'altra persona (danys físics, control sobre aquesta persona, lesions i fins i tot la mort).

Qui i què provoca que existeixi la violència de gènere? Quina influència tenen els mitjans de comunicació de masses i la cultura en aquest sentit?

MG: Des del meu punt de vista, el nostre oci i la nostra educació són clars indicadors que identificaran qui seràs després. Per mi la violència es genera per diversos motius, un podria ser la cultura del joc violent, el “Call of Duty” i derivats són l’exemple perfecte de com normalitzem i restem importància al fet de matar. Per altra banda, penso també que el sistema familiar és certament pervers i que allò de “yo por mi hija mato” és l’exemple que ens serveix per veure com molts pares poden arribar a tenir una actuació violenta per protegir el fill, o el germans per protegir els germans, etc. Tot això els nostres infants ho adquireixen per mitjà de la cultura, de la televisió i sobretot de l’educació. I evidentment també veiem cultura masclista per la televisió o missatges subliminals que ens dóna la publicitat. A més a més, ens segueixen ensenyant que el nen ha de ser d’una manera (esportista, fort, valent, emprenedor, treballador, protector, li han d’agradar els cotxes...) i, en canvi, la nena ha de ser submisa, li han d’agradar les nines, ha de fer ballet, ha de vestir amb faldilla, etc. Qualsevol nena o nen que surt d’aquest estereotip ja el prejutgem. Això porta cap a 50.000 accions quotidianes on expressem el masclisme de forma inconscient i, així, només fem que seguir alimentant i perpetuant el propi masclisme. Cal consciència i aquesta comença amb una educació igualitària i amb una societat feminista.


MM: La violència de gènere al llarg de la història ha vingut provocada per la “superioritat” de l’home en tots els àmbits. Només cal fixar-se en què l’home era qui anava a treballar i la dona qui s’encarregava de la llar. Aquest fet ha provocat que, en molts casos, alguns homes hagin volgut mantenir aquesta condició social i mitjançant la força sotmetin a la dona. A vegades simplement és psicològic, altres física. És doncs aquesta última la que provoca agressions i en molts casos la mort de la dona.


La influència que poden tenir els mitjans de comunicació en aquest tema és bastant baixa. Només apareix per un mitjà de comunicació un cas de violència de gènere en el moment que ha perdut la vida una dona. Si una dona ha estat agredida o humiliada, aquest fet no apareixerà a les notícies, ja que es pot arribar a considerar “secundari”. És per això que, qui te la “clau” per poder resoldre aquest problema social és la societat. Aquest problema s’ha de resoldre des de les cases i les escoles. L’educació i la cultura general de les persones és bàsica per saber quan algú ha de rebutjar un acte com aquest. Avui en dia es comença a parlar d’aquests temes a les aules, ja sigui entre alumnes, per mitjà d’un treball de recerca o bé amb el propi professor en un debat, però no és un tema que entra en el pla docent. A vegades, per poc temps que hi hagi en un curs, es podria ensenyar més una cosa útil per la vida, com ara saber rebutjar actes de violència masclista, que no pas acabar el temari del llibre de Llengua Catalana.




MT: Què podem esperar d’una societat ultra-patriarcal? Que hi hagi dones que es vegin en la obligació de sortir al carrer a demanar una equiparació dels drets és preocupant. Que hi hagi persones que ho considerin exagerat i desproporcionat i opinin que la situació no és tan problemàtica, encara és més dramàtic. Que es derivin accions violentes d’aquesta societat no és d’estranyar. La majoria de pel·lícules i videojocs que s’estrenen a nivell comercial es basen en una trama de violència extrema sense sentit. En cap cas es denuncia, més aviat s’elogia, el paper del soldat (sempre home) que marxa de casa a matar altres persones sense motiu aparent... El que es definiria com un cavaller i un heroi. Un concepte de masculinitat inútil implantat en la societat. D'altra banda, sempre veiem la dona princesa, heterosexual, que només juga a nines i té el deure de formar una família i cuidar dels fills... Un concepte de feminitat igual de ridícul. El problema s’origina quan posem etiquetes absurdes, que comporten una sèrie d’adjectius, maneres de fer, costums associats que en cap cas són lògics, però que són molt presents en la nostra educació. Una mena de “com déu mana”, irracionalitat en el seu estat més pur i imposat al llarg de la història.




MV: Durant tota la història de la humanitat hem viscut en una societat patriarcal, on els homes eren les persones més importants, aquells qui manaven i realitzaven les tasques més importants; mentre que les dones tenien la funció d'engendrar fills, cuidar-los i tenir cura de la casa. Per sort, hem anat evolucionant i, poc a poc, la societat s'ha anat tornant cada vegada més igualitària en la majoria de sectors de la vida. Malgrat tot, aquesta societat patriarcal no ha desaparegut, encara podem palpar la superioritat masculina en molts sentits: en definitiva, en la majoria de llocs de poder i de presses de decisió importants acostuma a observar-se una presència femenina bastant més inferior que la masculina, inclús a vegades ni tan sols veiem dones. Aquesta superioritat masculina tradicional encara es manté i es trasllada a les relacions. Sembla que estigui instal·lada en el subconscient de les persones el fet que, en una relació, l'home ha de ser el que mana. I no només en les ments dels homes, sinó que també, moltes vegades, en ments femenines. Això és una conseqüència d'aquesta tradició, considerem normal coses així, quan no ho hauríem de fer. Tenint en compte això, que els homes s'imposin a les seves parelles, moltes vegades mitjançant la força física, no és tan extrany.

Per tant, la cultura és una causa important de la violència de gènere, però ni molt menys l'única. Els mitjans de comunicació, si bé no fomenten la violència de gènere (excepte en casos molt aïllats), sí que tenen una part important de la responsabilitat d'aquests fets en el moment en què normalitzen o no remarquen la importància de la violència de gènere quan aquesta es manifesta. No pot ser que només es parli de la violència de gènere quan hi ha víctimes mortals (i a vegades ni tan sols això), i que quan se'n parli, se'n parli amb sensacionalisme. Els mitjans tenen la responsabilitat de visibilitzar aquest problema de la societat, de denunciar els fets.

La violència de gènere és exclusivament masclista?
MG: La resposta correcte seria que no, però veiem que la violència de gènere bàsicament es fonamenta en la violència masclista. I per mi això només té una explicació: l’educació basada en un sistema patriarcal. És evident que vivim en un sistema on els homes predominen davant les dones, on per fer la mateixa feina els homes cobren al voltant d’un 17% més que les dones si es tracta d’un càrrec directiu, i un 11% més, si és un contracte de treball “normal”; en un país on han deixat de contractar dones per la por a que poguessin ser mares o no ho han pogut ser per temor a perdre la feina, on veiem que en càrrecs directius o polítics tenim molta més presència d’homes que no de dones, etc.

Per desgràcia, ens ensenyen a perpetuar el sistema, a mantenir el neoliberalisme i a ser conformistes. No ens donen capacitat crítica per poder analitzar el món des dels nostres ulls, ni tampoc que intentem plantejar-nos el perquè les coses són com són i si realment poden ser d’una altra manera. De moment veiem com hi ha una gran majoria social que encara no és conscient d’aquesta greu desigualtat, que no es planteja tot aquest debat. Això probablement és fruit de una greu manca d’objectivitat i d’igualtat educativa, cultural i de transmissió de la informació. Per sort, hi ha grups activistes reivindicatius que lluiten cada dia pels drets de la dona que ens recorden, a través de manifestacions, com la del 24N al vespre o la del 25N a la tarda, que la lluita feminista, és a dir, la igualtat, és possible.


MM: Des de el meu entendre considero que identificar la violència de gènere únicament a nivell masclista és un error. Dir que ho comet un o l’altre significa discriminar un gènere. És cert que la majoria dels casos la culpa és de l’home, però també n’hi ha d’homes que sofreixen danys psicològics a casa seva. A vegades, el moviment feminista en el qual s’hi recolzen la majoria de dones, per donar-se suport entre elles i formar el teixit femení de la societat, mostra casos d’exageració. Mitjançant l’exageració i agafant un paper protagonista en la violència de gènere, provoca que la gent no s’adoni que aquests casos també els hi passen a homes. Per tant, s’ha de distingir molt bé la violència de gènere entesa per aquells i aquelles que la pateixen, i no la que mostren sectors actuals del moviment feminista en la qual només ho pateixen les dones.


MT: Evidentment, si es considerés exclusiva en una direcció entraria en contradicció amb la seva definició. No obstant, les dades mostren una claríssima tendència. Amagar-se sota l’argument que la violència es produeix d’ambdues bandes és manipular la realitat. Considerar que no han d’existir lleis que protegeixin aquells col·lectius que es troben en pitjors situacions, al·legant que, en cas d’aplicar-se, es produiria una diferència, és la manera de perdurar un sistema pertorbat que ja des dels seus inicis no ha sigut mai igualitari.


En cas de voler observar aquest masclisme en la seva màxima plenitud, només s’ha de sortir de festa un divendres nit per les diferents discoteques repartides per Barcelona. O anar a veure un partit de futbol, veure espectacles televisius, entrar a internet o fixar-se amb els candidats a rector de la Universitat de Barcelona (cap és dona). Els mitjans de comunicació ens ensenyen allò que volem veure. Són un mirall on, per desgràcia, no ens hi volem veure reflectits.  



MV: Aquest és un tema delicat, perquè moltes vegades la resposta afirmativa o negativa d'aquesta pregunta no és encertada. Durant tot l'article m'he estat basant, fonamentalment, en la violència masclista, però no perquè sigui l'única que existeix, sinó perquè és la que més víctimes ha comportat. Però no, la violència de gènere no és exclusivament masclista. Existeixen dones que exerceixen violència de gènere a les seves parelles, ja sigui violència física o psicològica, inclús. en alguns casos, la mort. El que no es pot fer és banalitzar aquest tipus d'agressions, qualificant-les de "violència domèstica". No, és violència de gènere, i això s'ha de fer constatar. Ara bé, dient això tampoc podem excloure la violència masclista que, al cap i a la fi, és la més majoritària. Hem de denunciar tot tipus de violència de gènere, sigui qui sigui l'agressor i la víctima. Malgrat tot, atès que són les dones les que, majoritàriament, són més vulnerables a aquest tipus d'agressions, aquest hauria de ser el focus on centrar la majoria de les campanyes. Tot i així, l'element final de tot això no és altra que l'educació: és a partir d'aquí és des d'on hem de començar a canviar la societat, denunciant tot tipus de violència, inclosa la violència de gènere.



Fonts utilitzades:

Organització Mundial de la Salut (OMS): http://www.who.int/es/
LÓPEZ ÁLVAREZ, Carmen: "Premios Nobel: solo 49 mujeres galardonadas en su historia frente a 833 hombres", La Vanguardia.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Per què és bona l’economia submergida?

Per Marc Montalà (@mmontala10)

Economía sumergida
Font: Capital Libre 

L’economia submergida majoritàriament és dolenta per un país i les persones que el formen. No obstant, podem treure una conclusió positiva, és a dir, l'economia submergida pot ser bona.

Quan diem que pot ser bona, ens referim a que persones que tenen ingressos totalment submergits, paguin o no impostos, han de dur a terme accions com consumir per sobreviure. Aquí és on podem dir que no és del tot dolenta, ja que, quan consumim, paguem un impost indirecte, l’IVA. Així doncs, al consumir, pagarem un impost que podrà recaptar l'Estat i distribuir-lo, fent així que tot i no rebre part dels ingressos dels impostos directes, arribi una part a partir dels indirectes.

S’ha d’entendre també que moltes de les persones que recorren a l’economia submergida ho fan perquè declaren que els seus ingressos són zero; per tant, ho veuen com la seva única sortida.

Resultado de imagen de gente mendigando
Font: Retratos de la calle

Ara mateix, en temps de crisi econòmica, molta gent ha perdut la feina, li han rebaixat el salari, etc. Les famílies estan passant per un moment molt complicat (algunes més, algunes menys), el qual s’està notant molt a Espanya. A partir d’això, podem dir que l’economia submergida és positiva, molt positiva, ja que gràcies a ella es generen llocs de treball, la gent pot obtenir una renda per consumir i evita que la gent es mori de gana, i estigui demanant caritat al carrer. Pot semblar exagerada aquesta última afirmació, però malgrat que l’economia submergida pot ser molt dolenta, té la capacitat d'evitar situacions com les esmentades abans, que no són cap exageració, ja que es podrien donar perfectament i agravarien encara més la situació econòmica, social i política. L’economia submergida es pot considerar bona i ser justa únicament per aquestes persones que declaren tenir uns ingressos 0 o molt baixos, i en situacions molt crítiques. L’Estat pot treure certs diners a partir d’impostos indirectes que estiguin lligats al consum; no obstant, no és totalment justificable aquest fet, ja que el propi Estat ha de ser l’encarregat de crear llocs de treball per a aquestes persones. Per tant, l'objectiu que ha de perseguir l'Estat és el d'incentivar el treball i el consum de la comunitat per tal de poder obtenir ingressos a partir d’impostos directes i indirectes, i amb aquests, eradicar les feines que es cobren en “negre” i promulgar el bé a la societat.

En conseqüència de tot això podem afirmar que la classe mitjana és la base de l’economia d’un país, ja que és la que acaba produint i consumint la majoria de productes, i és aquest el factor determinant que fa activar l’economia d’un país. Per tant, l’Estat ha de preocupar-se que la classe mitjana funcioni correctament per així poder aconseguir millorar la situació social i econòmica del país.

dimecres, 23 de novembre de 2016

NEWSGAMES. És possible la fusió entre el periodisme i els videojocs?

Per Marc Vilajosana (@MarcVilajosana)



Aquest darrer mes he estat llegint "Optimismo para periodistas", ja que havíem de realitzar un treball sobre aquest llibre a la carrera. Es tracta d'un llibre escrit pels periodistes Miquel Pellicer i Marta Franco que parla sobre les possibilitats que neixen per al periodisme en aquesta nova era digital. En general, és una lectura molt recomanable per qualsevol periodista o estudiant de periodisme que tingui interès per saber què li espera durant els propers anys i quines facetes hauran de millorar per adaptar-se correctament a aquest nou medi.

Els autors dediquen un dels capítols del llibre a parlar sobre els nous formats i les noves plataformes periodístiques que han començat a sorgir durant els darrers anys, i en un dels apartats parlen d'una cosa anomenada Newsgames. Bàsicament es tracta de realitzar la funció informativa pròpia del periodisme a través d'una plataforma molt més interactiva com són els videojocs. Com a estudiant de periodisme, per una banda, i gran aficionat als videojocs, per l'altra, el concepte va captar la meva atenció a l'instant.

Videojocs i periodisme: camins paral·lels amb direccions oposades
Sovint s'identifiquen els videojocs com un producte destinat exclusivament a l'entreteniment, però hi ha molta gent que defensa públicament el paper dels videojocs com una nova manera de comunicar o com un nou art. Algun dia parlaré més extensament sobre això. Per tant, podríem dir que dins el debat ideològic que existeix en la indústria i en l'audiència videojugabilística ja es contempla que els videojocs exerceixin una funció alternativa a l'entreteniment, que siguin capaces de comunicar un missatge. De fet, durant els darrers anys, molts desenvolupadors independents han produït videojocs que exploren aquestes proposicions teòriques i intenten comunicar un missatge.

En canvi, quan parlem de periodisme pensem sempre en les quatre principals plataformes: Premsa escrita, Televisió, Ràdio i, cada cop més, Premsa Digital. Ens costa imaginar l'acció periodística més enllà d'aquestes fronteres. Tot i així, com ens demostra "Optimismo para periodistas", existeixen alternatives, i cada cop són més populars. Potser el debat no està tan avançat com en el cas dels videojocs perquè el periodisme és un món que existeix des de fa segles, i la irrupció digital ja ha produït uns canvis molt importants que encara ara s'estan digerint; mentre que la indústria del videojoc pràcticament ha nascut amb aquesta nova era digital, i al ser un mitjà molt jove, encara s'està definint ideològicament, raó per la qual les coses canvien tan ràpidament.

És curiós observar que tan els videojocs com el periodisme estan realitzant un camí paral·lel, però amb direccions oposades: Els videojocs intenten explotar la interactivitat amb els consumidors de la qual ja disposen per tal de transmetre alguna cosa més que entreniment, unmissatge; d'altra banda, el periodisme està descobrint aquesta interactivitat amb el públic i intenta maximitzar-la i explotar-la per tal de portar el seu missatge informatiu i interpretatiu de la realitat d'una manera més lúdica. Considerant això, no és d'extranyar que algú pensés que els videojocs eren la plataforma idònia per dur a terme la funció periodística.

Cutthroat Capitalism (2009) ens converteix en pirates somalís. Font: Hipermediaciones

Els Newsgames: realitats emergents o alternatives massa cares?
Com ens explica Scolari al seu post "Newsgames (o el juego de la información)", on analitza el llibre "Newsgames: Journalism at Play", el concepte de newsgames va ser introduït per Gonzalo Frasca, autor de dos dels newsgames més coneguts: Madrid (2004), inspirat en els atemptats de Madrid de l'11 de Març de 2004, i September 12th (2003), una simulació, on no es guanya ni es perd, de les conseqüències de les intervencions militars contra terroristes. Scolari també ens parla d'un altre newsgame molt conegut: "Cutthroat Capitalism" (2009), realitzat per Wired, que ens posa en la pell d'un capità pirata somalí, la misió del qual és capturar vaixells amb cargaments i tripulació i després negociar un rescat.

El portal "Games for change" agrupa una gran quantitat de Newsgames, per aquells interessats. Alguns d'ells, com "NarcoGuerra" (2013, desenvolupat per Game The News), que ens posa al control de la força policial mexicana en plena Guerra de les Drogues contra els càrtels mexicans; o "Endgame: Syria" (2012, desenvolupat per Auroch Digital), un joc d'estratègia sobre la Guerra de Síria, des del bàndols dels rebels, que posa a prova la moral a l'hora d'acceptar unes decisions o unes altres (Quin cost té la pau?); estan disponibles en aplicacions mòbils. També crec que cal destacar el newsgame "Syrian Journie", creat per la BBC, que ens posa en el paper d'un migrant siri que intenta fugir de Síria per arribar a Europa, on el joc es fonamenta en un sistema de decisions. A Espanya també tenim Newsgames: Pedro Sánchez Simulator 2016 és un newsgame amb intencions més aviat satíriques que ens posa en la pell de Pedro Sánchez després de les primeres eleccions espanyoles del 20 de desembre, amb l'objectiu de formar un govern alternatiu.

September 12th (2013) és un dels newsgames més coneguts, creat per Gonzalo Frasca. Font: The Atlantic


Com hem vist, existeixen bastants videojocs amb un missatge més o menys polític; inclús un mitjà important com és la BBC n'ha produït un. Per tant, els newsgames són una realitat. Ara bé, quin és el seu límit? Arribaran a ser una tendència important dins del món dels videojocs o dins el món del periodisme (o dins de tots dos), o bé es quedaran com una opció minoritària, sense gaire més presència futura que l'actual?

El principal handicap d'aquesta opció com a alternativa real al periodisme tradicional és el mateix que tenen altres modalitats de periodisme més estabilitzades com poden ser el periodisme d'investigació o el periodisme de dades: són modalitats que requereixen grans inversions de diners i, sobretot, de temps, dos recursos que en els mitjans actuals són ben precaris. És obvi que no podem crear newsgames per a cada notícia que succeeix: la feina que hi ha darrere la creació d'un videojoc, per molt simple que sigui, és immensa.

Malgrat tot, no ens hem de resignar completament: amb els newsgames hem conegut una nova manera d'implicar al públic d'una manera molt més activa sense renunciar a la nostra labor periodística ni al nostre objectiu d'explicar la realitat. No podem endevinar el futur, no podem saber si, finalment, aquesta serà una modalitat realment utilitzada; l'únic que podem fer, ara mateix, és intentar apostar per alternatives com aquestes i potenciar la participació i el contacte amb l'audiència.


Fonts utilitzades:

FRANCO, Marta; PELLICER, Miquel: "Optimismo para periodistas. Claves para entender los nuevos medios de comunicación en la era digital"Barcelona, 2014. Editorial UOC.

SCOLARI, Carlos A.: "Newsgames (o el juego de la información)", Hipermediaciones.
DALMAU, I.; SUCASAS, Á. L.: "Gonzalo Frasca: “Los videojuegos son un cañón láser cargado de futuro; la educación no ha cambiado en 25 siglos” ", El País, One (Vodafone).
Yorokubu (@YorokubuMag): "Newsgames o el reto de jugar a informarse", Animal Político.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Pobresa Energètica. De Reus a Gas Natural.

Per Marc Gallifa (@MarcGFillat), Marc Montalà (@mmontala10), Marc Túnica (@MarcTnica) i Marc Vilajosana (@MarcVilajosana)

La Pobresa Energètica és una realitat en moltes famílies del país. Font: banc d'energia

El passat 14 de novembre una dona de 81 anys va morir al seu domicili a Reus a causa d'un incendi provocat per una vela. La particularitat d'aquesta notícia és que aquesta dona portava dos mesos amb la llum tallada, i les veles eren la seva única manera d'il·luminar-se per la nit. Arran d'aquest fet s'ha despertat una forta polèmica sobre la pobresa energètica. Però, abans de tot, què és la pobresa energética? Segons l'Associació de Ciències Ambientals (ACA), la pobresa energètica és "la incapacitat d'una llar de satisfer una quantitat mínima de serveis de l'energia per a les seves necessitats bàsiques, com mantenir la vivenda en unes condicions de climatització adequades per a la salut (de 18 a 21ºC a l'hivern i 25ºC a l'estiu, segons els criteris de la Organització Mundial de la Salut)."

En la nostra societat, és comú que un fet polèmic porti a primera plana mediàtica una situació que s'està produïnt des de fa temps, com va passar a l'estiu amb el tema dels refugiats i la fotografia d'Aylan o com ha succeït en aquest cas. Sens dubte, tant aquesta particularitat com el propi tema de la pobresa energètica genera àmbits de debat, i és per això que hem volgut tractar aquest tema al A Quatre Bandes d'avui.

Per què cal que es produeixin fets com aquests per adonar-nos de l'existència real del problema?

Marc Gallifa:  Els grans problemes estructurals de la nostra societat sempre es treballen des de la base. Hi ha moltes associacions o ONG que vetllen per millorar cadascun dels problemes que vivim avui en dia. Per sort, l’Ésser humà té la gran capacitat de relacionar-se i d'agrupar-se per lluitar per una finalitat. Per tant, hi ha projectes organitzatius, com Aliança contra la pobresa energètica, que treballen dia darrere dia per aconseguir millorar aquesta situació. La real perversió de tot això és que necessitem un fet greu o molt greu perquè els mitjans de comunicació en facin notícia. La veritable causa és que anem a buscar exclusives superficials i explosives que sorprenguin al consumidor, i treballem poc l’essència de la notícia. No identifiquem les causes de les problemàtiques, i si això no som capaços de fer-ho no podrem transmetre a la gent la necessitat d’un canvi que millori la vida de les persones. I la responsabilitat d’això és dels mitjans de comunicació, però també de cadascú; els mitjans produeixen el què els hi comprem.


Nosaltres no enfoquem el problema, no ens hi volem fixar; però girar el cap no servirà per solucionar-lo. En conclusió, crec que cal que es produeixin fets com aquests perquè nosaltres no exigim profunditat als mitjans de comunicació i perquè, malauradament, el periodisme, majoritàriament, no és crític amb la societat o amb el sistema en que vivim.


Marc Montalà: El problema de la pobresa energètica, no ha nascut aquesta setmana a nivell mediàtic, sinó que simplement ha ressuscitat. Si recordem aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya va ser la primer comunitat autònoma que va promoure una mesura en aquest problema. Van intentar crear una llei per prohibir els talls de llum durant els mesos de novembre fins a març, l’anomenada “treva hivernal”. Aquesta llei va ser recorreguda pel govern espanyol davant del Tribunal Constitucional. El problema d’aquest fet va ser que el ressò mediàtic, no va ser la suspensió de la llei, sinó que una periodista, Empar Moliner, va cremar en directe una Constitució, per representar com s’haurà d’escalfar la gent que no pot pagar la llum. Trobem també el primer cas mediàtic de la “pobresa energètica”. L’any 2009 el govern de José Luís Rodríguez Zapatero va aprovar el “bono social”, el qual reduïa un 25% la factura de la llum, per famílies o persones que complissin tres requisits: tots els membres de la família a l’atur, pensionistes de més de 60 anys que cobren la pensió mínima o consumidors de baixa tensió amb potència instal·lada inferior a 3 KW. Aquesta mesura és insuficient, ja que si la renda de les persones és baixa, no té cap sentit aplicar-li un descompte, i menys del 25%, ja que la família seguirà sense poder-la pagar, i en el cas de la Rosa, seguir encenent veles. Aquestes accions que només són mediàtiques ens mostren que fins que una persona no ha mort, no s’ha analitzat bé aquest tema, ja que el propi cos de bombers reconeix que molts dels incendis a les llars són de famílies que pateixen la pobresa energètica. És molt trist que fins a dia d’avui, la reforma principal fos aquest descompte del 25%, xifra insignificant en qualsevol cas.


Marc Túnica: Un problema no existeix si no el veiem i el posem a debat, o no el patim nosaltres mateixos. La primera conclusió a la que s’arriba és que a través dels mitjans de comunicació no es dóna cobertura a casos similars de persones que viuen en situacions de pobresa extrema i que no poden cobrir les seves necessitats. Des del meu punt de vista, això pot succeir per dos motius: o són casos aïllats, o formen part del dia a dia i els assumim com un fet normal. És evident que no es tracta d’un cas aïllat, i que hi ha moltes persones que no poden pagar les seves factures. Això implica que es tracta d’un problema molt real, que portem arrossegant des de fa temps, i que encara no hem solucionat però sí que l’hem assolit com a efecte col·lateral ja que no representa cap tipus de notícia (novetat). El debat s’inicia quan succeeix un fet estrany i inversemblant: com és la mort d’una persona. Davant un estímul d’aquestes magnituds, els nostres cervells reaccionen i ens causen un malestar propi. Un sentiment de culpabilitat que omplim a través de diverses accions de conscienciació i opinió que ens permet creure’ns que hem fet quelcom per millorar la situació. Tot i així, la pregunta més important és; fins quan durarà aquest debat i si respondrem amb una solució a l’alçada de les circumstàncies.


Marc Vilajosana: Com a estudiant de periodisme, aquest és un tema que m'afecta directament. Sens dubte, la pobresa energètica és una realitat al nostre país: com ens informa Público, les últimes dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ens revela que "un 11% dels nuclis familiars, compostos per més de cinc milions de persones, són incapaços d'escalfar-se en els mesos més freds, i un 9,4% té endarreriments en els pagaments de factures". Però no ha estat fins que ha mort aquesta persona que s'ha portat el tema a primera plana mediàtica. Com comentem a la introducció, va succeir el mateix amb l'Aylan i els refugiats. Això demostra que, moltes vegades, són els casos singulars, que involucren a persones amb noms i cognoms, les que realment converteixen una notícia o un succés en un tema d'actualitat. Vist a escala moral, és molt més greu que morin milers de persones a l'any per culpa de la pobresa energètica que no pas que en mori una en un cas aïllat; però traslladat al món periodístic, aquesta escala es desmunta. La mateixa notícia és molt més impactant quan el protagonista és una persona que no pas quan parlem de dades. L'estadística converteix les persones en números, i els números no acostumen a ser notícia. En definitiva, malgrat que moralment no pugui estar d'acord amb aquesta actuació de la societat, sí que és cert que casos aïllats com aquest provoquen que temes importants com ho és la pobresa energética aconseguiexin en ressó i el debat mediàtic que realment mereixen.


Relació entre la pobresa energètica i les grans empreses energètiques espanyoles (2015). Font: La Directa, infografia de Gerard Casadevall

Quina és la causa fonamental de la pobresa energètica? Com es pot millorar?

MG:  Darrere d’aquesta problemàtica hi ha la crisi de l’electricitat. Una crisi d’Estat i de voluntats polítiques que afavoreixen a unes determinades empreses que dominen el mercat i que l’últim que tenen en consideració són les persones. El mercat de l’electricitat està controlat fonamentalment per ENDESA, IBERDROLA i GAS NATURAL FENOSA que només amb els primers 6 mesos de 2016 van fer un benefici total de 4.154 milions d’euros, i des de l’inici de la crisi han guanyat, aproximadament, 60.000 milions d’euros. Mentrestant, el preu de la llum ha pujat un 24,6% i ha pujat 14,75€ com a mitjana per usuari en els últims 6 mesos, segons FACUA.



La conseqüència de tot això és una greu pobresa energètica que afecta directament a les persones, com a aquesta dona de Reus. Persones que no arriben a cobrir totes les despeses per poder viure (llum, aigua, lloguer o deutes, menjar...), i que han de deixar de pagar la llum.  Si no paguen, aquestes empreses tallen el subministrament elèctric i et deixen sense llum o sense calefacció a l’hivern.

L'única solució que crec que és possible es basa en la consciència de la gent. Les persones hem de conèixer el problema i implicar-nos activament en la solució. Per començar, cal donar informació crítica i argumentada sobre els problemes que patim a la societat. Cal canviar aquest sistema oligopolístic de grans empreses que dominen el mercat i potenciar i donar avantatges a les empreses ètiques que utilitzin energia verda per contribuir a la sostenibilitat del món. I, finalment, lluitar per un canvi de conjuntura econòmica amb un sistema basat en les persones que no permeti situacions infrahumanes com les provocades per la pobresa energètica. Fins que com a societat no ens adonem d'això, no podrem realitzar un canvi substancial que dignifiqui la vida de tothom.

MM: Per poder millorar aquest problema seria necessari que es prohibís totalment qualsevol tipus de tall de llum. Les empreses energètiques en aquests casos no depenen de l’Estat, sinó dels ajuntaments. Els ajuntament són els encarregats de tenir present qui queda sotmès a la “pobresa energètica”, o qualsevol altre desgràcia possible a nivell social i econòmic, per així, en aquest cas comunicar-ho a l’empresa elèctrica corresponent. Així doncs, el propi ajuntament també ha d’oferir, a la família o persona afectada, els corresponents serveis socials dels quals disposa. Per poder millorar aquest problema s’ha de complir sempre aquest reglament. Una solució no és que les parts es culpin entre si, com ha passat en aquest cas. Si hi ha hagut aquest problema, s’ha d’analitzar que s’ha fet malament i que poder fer perquè no es torni a repetir. És cert també, que en aquest cas, la Generalitat té raó i qui s’equivoca és l’empresa, tot i que no queda del tot clar el paper de l’ajuntament, ja que diu que no sabia de la situació de la dona.

Seguint aquestes regles esmentades anteriorment, l’únic que s’evitarà es el risc d’incendi en famílies que pateixen la pobresa energètica. És molt important que es tingui el control de la població, per saber qui viu en condicions precàries i posar-se en contacte amb ell per evitar problemes d’aquest tipus.

Finalment cal demanar, que les empreses elèctriques que pateixen impagaments , si la persona està en les condicions de la llei del 2009 o pitjors, aquelles persones han de declara que no poden fer res, l’empresa no ho ha de poder i recórrer, i l’ajuntament (juntament amb els serveis socials) ha “d’estendre la mà” a la família per ajudar-la a sortir del problema.

MT: Ens trobem en una situació política inestable. Existeixen dos fronts oberts: per una banda, el problema de la pobresa energètica, i per una altra, la falta d’organització de l’administració pública i el conflicte polític. No és viable que una persona visqui sense llum i, malgrat el culpable pugui ser la pròpia companyia de subministrament, les institucions públiques no li garanteixin els mínims necessaris. Que no apareguin responsables reals i que es passin la pilota els uns als altres demostra les mancances i la desorganització del sistema. Interposar qüestions polítiques a necessitats bàsiques no és, en cap cas, una acció digne d’un país democràtic on l’estat de benestar ha de treballar per tots i cadascun dels seus ciutadans. Els drets bàsics de les persones s’han convertit en un negoci i en una moneda de canvi, un joc molt perillós.


Portem anys veient com flueix la privatització dels serveis més bàsics. Persones que abans ostentaven un càrrec polític de gran importància, avui formen part dels consells executius de grans enginyeries i elèctriques. La realitat supera la ficció i el que podria semblar una sèrie de Netflix està succeint ara mateix. La solució és senzilla. Més transparència, acordar uns mínims intocables i innegociables i una major o una total intervenció de la societat o dels seus representants.


MV: Sobre les causes de la pobresa energètica no m'hi pararé gaire estona. Aquest article de eldiario.es, construït a partir de l'estudi "Pobreza, vulnerabilidad y desigualdad energética" realitzat per l'Associació de Ciències Ambientals (ACA) amb dades fins el 2014, ja dóna una informació molt més completa i fiable de la que jo pugui donar. Simplificant les coses, podríem dir que la pobresa energètica que viuen actualment tantes famílies a Espanya es deu a la combinació de dos factors: el primer, la crisi econòmica, que ha provocat pèrdues de treball massives i reduccions de rentes familiars. El segon, la privatització de serveis energètics, com l'aigua o el gas, fet que provoca que empreses privades (amb alts càrrecs polítics als seus consells d'administració) puguin manejar els preus d'aquests serveis bàsics al seu gust. Això és el que ha provocat un augment dels preus d'aquests subministraments i que tantes famílies no els puguin pagar.

Coneixem la realitat actual. Però què podem fer per canviar-la? Què podem fer per evitar la pobresa energètica? Encara que no ho sembli, els consumidors també tenim alternatives. Una d'elles és Som Energia, una cooperativa d'energia verda sense ànim de lucre. Com a consumidors tenim el poder de decidir com volem gastar els nostres diners, i quin tipus d'energia volem consumir. Aquesta és una de les alternatives. El passat 17 de novembre, van publicar un article on deixava ben clara la seva postura respecte la pobresa energètica. Però els consumidors no som els únics que hem d'esforçar-nos per canviar. Des de les institucions polítiques també s'han de fer esforços per arreglar aquest tipus de situacions, i no donar-se la culpa els uns als altres. I alguns pasos s'han fet. Com vam publicar a Què me'n dius, el govern municipal de Barcelona va apostar el passat juliol per la creació d'una empresa de compra-venda d'electricitat produïda per plaques fotovoltaiques de particulars. Aquestes accions provoquen, d'una banda, que s'aposti per una energia neta i renovable, i per l'altra, reduir el poder de les grans empreses energètiques i elèctriques que ara mateix són les que tenen el poder real.



Infografia sobre les dades de la pobresa energètica (2015). Font: La Directa, Infografia de Pau Fabregat



Fonts utilitzades:

ASOCIACIÓN DE CIENCIAS AMBIENTALES (ACA): "¿Qué es la pobreza energética?".

HERNÁNDEZ, Albert: "Pobresa energètica: l'hora d'apagar el llum", La Directa.
EL PAÍS (Editorial): "Pobreza Energética", El País.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Les ciutats del futur

Per @MarcTnica

Aprofitant l’auge de les noves tecnologies, grans empreses han descobert un nou mercat on expandir-se. És el que elles mateixes anomenen ciutats intel·ligents o, en terminologia anglesa, Smart Cities. Durant la darrera setmana, del 15 al 17 de Novembre, a Barcelona, s’ha celebrat el congrés mundial ”Smart city expo” on institucions públiques i privades d'arreu hi han exposat les seves novetats entorn aquest nou camp que es troba en un moment idoni de desenvolupament. Robots policies, depuradores d'aire i bicicletes elèctriques eren algunes de les moltes propostes que es van poder veure.

El concepte Smart city
El concepte de ciutat intel·ligent fa referència a un tipus de ciutat moderna, capaç d’adaptar-se a les necessitats dels seus ciutadans i respondre-hi adequadament amb total efectivitat. Es desenvolupa en un marc teòric, mal definit, que no correspon a una idea concreta sinó a un conjunt de projectes que presenten unes bases comunes: sostenibilitat, comunicació, eficiència, tecnologia i progrés.

Les smart cities són molt més que una renovació de les ciutats o una aplicació de les patents tècniques. Tenen un rerefons ideològic molt fort, nascut durant l’època de major crisi. Aposten per una menor participació de l’administració i les empreses, que són substituïdes per una implicació total dels ciutadans. Un canvi del sistema capitalista institucional a un capitalisme de base, que manté un ritme de consum i de vida molt elevats, però que dóna més importància a la creativitat, a la col·laboració i a les bones idees. Exemples quotidians d’aquesta idiosincràsia són més presents del que ens pensem en el nostre dia a dia . És el cas de plataformes de contactes de pisos turístics que substitueixen els hotels o els cotxes compartits, que substitueixen els trens i altres transports.

Zona de l'Smart city expo de Barcelona. Font: Aragon Valley 

Negoci o progrés
Tot això suposa una important mobilització d'instrumental i personal dedicat únicament i exclusiva a fer-la o, com a mínim, a presentar-la com una realitat física i tangible. No és d’estranyar que marques com Microsoft, Bosch, o BMW apostin per aquests tipus d’iniciativa. I és que darrera d’una idea sempre s’hi troba una gran fortuna. La renovació de les ciutats és inevitable. Les societats progressen, i ho fan al ritme que marquen les multinacionals ja que disposen del control de la majoria de recursos. Es presenta, per tant, una doble moralitat: progrés o negoci. Que en els darrers anys, grans marques automobilístiques hagin començat a apostar pels vehicles de motor elèctric, no és conseqüència exclusiva d’un sobtat intent per part seva d'acabar amb el canvi climàtic. La línia que divideix aquests dos estants ètics és molt fina i sovint indistingible, el que presenta una enorme dificultat a l'hora d'escollir allò que realment ens serà beneficiós i diferenciar-ho del que és simple brossa propagandística.

Un projecte de llarga durada
Un altre problema afegit és la diferència de creixement entre el món científic i el món social. Mentre que la ciència i l’enginyeria avança de forma exponencial, la societat es manté estancada en els diferents dubtes morals i culturals. El que és nou i sobretot el que és diferent espanta. No existeix ni una legislació ni una educació adaptada a un canvi de forma de vida tan sobtat. Per tant, les smart cities són projectes de llarg termini o simplement una moda passatgera, el reflex d’una classe social acomodada que no té en consideració les persones que viuen en condicions més precàries.

La tecnologia té un preu, un preu econòmic i sobretot un preu humà. Els diferents components electrònics usats en els invents provenen de zones del món explotades, amb situacions d’esclavatge i violència extrema que ens passen desapercebuts però que són una realitat. No obstant, és cert que hi ha empreses que aposten per matèries respectuoses, que miren l’arribada de l’era digital com un raig d’esperança per començar a canviar certs aspectes que consideren inacceptables. Poc escoltades i tatxades d’utòpiques per aquells que intenten imposar un sistema basat en el màrqueting i que busquen el benefici propi o dels més propers. És a través d'aquests segell de qualitat, que la població té el poder de decidir com vol que sigui el seu model de ciutat. El ventall de possibilitats és tan ampli, que es fa difícil pensar que existeix un únic camí o via de desenvolupament. Ens trobarem una gran diversitat globalitzada.


Robot policia. Font: Marc Túnica 


Un esbós factible
L’Smart city és un esbós. Un esbós factible; s’hi troben propostes interessants, que s’allunyen de les pel·lícules de ficció dels anys seixanta, però que no són suficientment properes a una societat mal preparada. Ens cal tenir les idees clares, redefinir-nos amb el progrés i invertir en ciència i tecnologia real, que ajudi a les persones i que trobi resposta a les preguntes més intricades, i destapi preguntes encara més difícils que ens permetin evolucionar. Una bona planificació és essencial. L'ajuda dels ajuntaments, governs i les institucions públiques també. La col·laboració no és una simple opció, és una necessitat vital. Només així farem el que sembla impossible possible. Només així haurem assolit un món intel·ligent.


Fonts utilitzades:
Libro blanco smart cities: http://www.innopro.es/pdfs/libro_blanco_smart_cities.pdf
Nacho Mas: @nacho_mas
Ajuntament de Barcelona: http://ajuntament.barcelona.cat/estrategiadigital/cat

dimarts, 15 de novembre de 2016

Dues maneres de canviar el món: Què me'n dius i Trump.

Per Marc Gallifa Fillat. (@MarcGFillat)

Benvingudes i benvinguts a la secció Reflexió i transformació, sóc en Marc Gallifa Fillat i estic molt il·lusionat per començar aquest nou projecte!! El meu objectiu en aquesta secció serà remoure consciències i fer pensar als lectors, sóc una persona crítica amb el món i amb el sistema en que vivim i penso que tots ho hauríem de ser una mica. Vull compartir pensaments, inquietuds i propostes de canvi. Parlaré d’economia, de política, d’educació i de moviments socials i transformadors. Però, sobretot, vull ensenyar altres realitats de la vida d’un jove estudiant implicat en la transformació social tant com pot i, a partir d’aquí, donar noves eines a les persones perquè alimentin el seu propi esperit crític.
El món només es podrà canviar si les persones s’adonen de que aquest necessita un canvi.

Us escric, a continuació, els meus arguments complets que responen a les preguntes plantejades l’altre dia a la secció d’aquest mateix bloc “A Quatre bandes” sobre la elecció de Donald Trump com a nou President dels Estats Units.

Què en penses de l'elecció dels ciutadans estatunidencs de Donald Trump com a president dels EUA? Per què creus que l'han escollit?
Des de la perspectiva d’una persona que no creu en el racisme, en l’opressió dels drets de la dona ni en la islamofòbia és evident que l’elecció de Trump no és una bona notícia. Tot i així, no vol dir que no hi hagi motius que expliquin l'arribada d'aquest home a la Casa Blanca. La causa que crec que és més important s’explica per fenòmens fonamentalment econòmics. En els últims 40 anys hem viscut un procés de globalització econòmica que consistia en integrar el mercat a escala mundial. Aquest procés és causat per dos motius; la millora tecnològica i la voluntat política. El primer es basa en la millora de les comunicacions i les facilitats del comerç així com el desenvolupament tècnic en alguns sectors concrets. Pel què respecta el segon, consisteix en l’interès que tingui la política dels Estats en liberalitzar els mercats i permetre l’entrada i sortida de productes en funció de les seves possibilitats competitives. 

Aquest model ha fet més fort el sistema capitalista i ha fomentat el liberalisme de forma clara, però tot això es comença a trencar l’any 2008 amb la gran crisi econòmica. Aquesta va fer caure el sector immobiliari i va provocar la pèrdua de molts llocs de treball, molta gent va quedar a l’atur. L’economia ens diu que si la gent perd el seu lloc de treball i, per tant, el seu salari, consumeix menys; si consumeix menys, les empreses produeixen menys; si es produeix menys, les empreses acomiaden treballadors; i si s’acomiaden treballadors, aquests tenen menys renda per consumir, i així successivament. Als EUA s’han perdut 5 milions de llocs de treball industrials i s’han tancat 60.000 fàbriques en els últims 15 anys. Això demostra que hi ha molta gent que s’ha vist perjudicada per aquesta crisi i, també, per aquest procés de globalització que permet l’entrada de productes tant o més barats que els locals, i això provoca un problema competitiu important. I qui són els culpables de la globalització i, en conseqüència, de la precarització de la vida de les persones? Doncs “l’establishment” que ha governat aquests darrers anys i que són els defensors de la globalització econòmica. Aquestes classes treballadores o obreres de poca qualificació, que són els col·lectius que més han patit la crisi, han estat els vots a favor de Trump que li han permès guanyar aquestes eleccions, gràcies al seu discurs anti-globalització i anti-"establishment”.

Font: elaboració pròpia.


Com encarrilarà Donald Trump la seva presidència? Complirà les promeses electorals?

 Penso que és molt complicat que Trump pugui aplicar tot això que ha dit que farà. Primer perquè té el Partit Republicà, pel qual es presenta, que no li posarà les coses fàcils, començant pel seu Vicepresident Mike Pence, una persona ultraconservadora que en les primàries del Partit republicà va donar suport a Ted Cruz. Per tant, el seu propi partit frenarà des del Congrés i des del Senat (on tenen majoria) tot allò que Trump vulgui intentar i que el partit en discrepi. A més a més, hi ha aspectes que ha dit Trump que són difícilment aplicables, com per exemple fer un mur entre els EUA i Mèxic i que el pagui Mèxic. És evident que l’Estat mexicà no acceptarà un mur i encara menys el pagarà, i no crec que a Trump li interessi entrar en un conflicte amb el seu Estat veí. No crec tampoc que Trump aconsegueixi que els EUA sigui un Estat proteccionista, atès que el món està ple d’interessos i també li interessa mantenir-los amb Xina. El 2015 el comerç bilateral entre els dos països va ser de 600.000 milions de dòlars, possibilitats que es frenarien si els EUA posés aranzels als productes xinesos. A més a més, Xina ja ha dit que vol mantenir relacions comercials amb els EUA ja que són el seu segon soci principal després de la UE. No crec que a Trump li agradi tenir enfadat al gegant asiàtic tampoc. 

Ara bé, possiblement el rebuig a la Cimera de París contra el Canvi climàtic i tirar la política mediambiental per la seva banda, o bé forjar aquesta aliança amb Rússia per eliminar l'Estat Islàmic sí que són propostes que probablement podrà tirar endavant.


Donald Trump anunciant la necessitat de recuperar treball, exèrcit i fàbriques. Font: Todopuntadeleste.com


Quines conseqüències provocarà la seva elecció com a president dels EUA a la resta del món?

Crec que Trump tindrà 3 conseqüències molt greus, una pels EUA, una per Europa i una pel món, que són la influència dels valors, l’efecte “contagi” i la política ambiental, respectivament.

La influència de valors
Què ensenyaran als futurs i futures estatunidencs i estatunidenques? Quina educació tindran en una societat que té un govern que predica el racisme, el sexisme, la xenofòbia, i en la no acceptació de la democràcia? Ells veuran una societat intolerant i que no accepta les diferències dels altres, un país que et diran que tu vas davant d’un altre en funció del lloc on t’ha tocat néixer, on la persona, en aquest sentit, no té cap importància ni cap valor. Veuran que el govern electe considera que hi ha persones que són il·legals i que no poden formar part d’un país en un món que és de tots, o que senzillament per una determinada cultura tenen vetada la entrada a un país. Veuran com el seu president infravalora, menysprea i tracta a la dona com si fos un objecte al servei de l’home, com afectarà això a les agressions de gènere actualment tant lligades a un sistema patriarcal? Amb el senyor Trump, el masclisme surt reforçat. Intentarem ensenyar valors democràtics amb un senyor que només accepta les eleccions si les guanya i que li sembla bé no pagar impostos? “Em sembla intel·ligent” va dir Trump quan Hillary l’acusava de no haver contribuït amb la part que li tocava. Donaran capacitat crítica per saber que els impostos es paguen per millorar les condicions de vida de tota la societat? Seran capaços de veure que els rics han de pagar més a la societat perquè és gràcies a la societat que són rics?

L’efecte “contagi”
Pot ser que aquest fet insòlit i inesperat als EUA provoqui una victòria de l’extrema dreta a Alemanya (AfD) o del Front Nacional de Le Pen a França. La societat francesa i alemanya també estan força enfadades amb els governs actuals dels dos països per la gestió, per exemple, de la crisi dels refugiats. És possible que es provoqui aquest vot de rebuig al sistema polític actual i que es vulgui buscar una alternativa en l’extrema dreta. Sempre és més fàcil de fer quan hi ha un precedent, i ara els EUA ho podrà ser.

La política ambiental
El món té un greu problema ecològic: augmenta de temperatura, es desgelen els pols i la fauna mor; la contaminació provoca greus problemes de salut per les persones, tallem boscos (bona part del pulmó del planeta), generem residus i contaminem la terra i l’aigua, desertitzem territoris... I això ho provoca l’efecte humà tal com ho diuen 375 científics, entre ells diversos premis nobels, expressant que el canvi climàtic és una realitat. Trump nega que això sigui així, EUA trencarà els acords de París i començarà a aplicar la seva política ambiental impulsant la indústria del carbó. Si EUA que juntament amb Xina són els països amb més emissions de gasos contaminants no aplica una política ambiental rígida a favor de les energies netes, el món tindrà dos problemes: l’ecològic (que ja el tenim) i, a més a més, la inconsciència per no adonar-nos que existeix el primer i no fer res per canviar-lo.



Fonts utilitzades:

BARBETA, JORDI; Anàlisi: “Compte, que Trump no és el pitjor”, Diari La Vanguardia, 13/11/2016, pàgina 9.



diumenge, 13 de novembre de 2016

TRUMP PRESIDENT. I ara què?

Per Marc Gallifa (@MarcGFillat), Marc Montalà (@mmontala10), Marc Túnica (@MarcTnica) i Marc Vilajosana (@MarcVilajosana)

Donald Trump en un acte de la seva campanya electoral. Font: Viquipèdia 


El passat 8 de novembre es van celebrar les eleccions presidencials als EUA, les quals va guanyar el candidat republicà Donald Trump. Aquesta elecció ha provocat moltes reaccions de tot tipus arreu del món, atès que Trump, durant la campanya electoral, ha defensat propostes com la de construir un mur a la frontera entre els EUA i Mèxic, fer deportacions massives d’immigrants il·legals o bé investigar a fons el cas dels correus de Hillary Clinton. Avui, ens plantegem tres qüestions sobre la presidència de Trump.

Què en penses de l'elecció dels ciutadans estatunidencs de Donald Trump com a president dels EUA? Per què creus que l'han escollit?

Marc Gallifa: A EUA s’han perdut 5 milions de llocs de treball industrials i s’han tancat 60.000 fàbriques en els últims 15 anys, hi ha molta gent que s’ha vist perjudicada per aquesta crisi, però en extensió per aquest procés de globalització. I qui són els culpables de la globalització i, en conseqüència, de la precarització de la vida de les persones? Doncs “l’establishment” que ha governat aquest darrers anys i que són els defensors de la globalització. Aquestes classes treballadores, les classes obreres de poca qualificació que han estat les més discriminades els últims anys, han estat els vots a favor de Trump que li han permès guanyar aquestes eleccions, gràcies al seu discurs “anti-globalització” i ”anti-establishment”.

Marc Montalà: Els resultats han estat molt inesperats tant a nivell nacional, com a nivell internacional. En els últims mesos es veia com a clara guanyadora Hillary Clinton, que tot i els seus problemes amb el FBI, la gent continuava confiant amb ella. No obstant, aquí es va poder veure la clau de les eleccions; el vot ocult. El vot ocult va ser, des de el meu punt de vista, la clau d’aquestes eleccions. Els ciutadans més patriotes dels Estats Units, fidels a l’època de Reagan i els Bush, són persones les quals la majoria no han mostrat a qui votarien, i a l’hora de l’elecció, han votat a Donald Trump. Apareixen sobretot a la zona de Texas. Si analitzem el mapa en el que es veu el repartiment dels vots s’observa  com Texas es manté republicana, però a això li hem d’afegir la pèrdua d’Estats clau per als Demòcrates, com Florida, que ha passat a mans dels Republicans.

Marc Túnica: Trump s’ha vist beneficiat pel sistema electoral Americà que ell mateix qüestionava, pel show mediàtic i publicitari, pel joc de la por i per la mala fama que es desprèn de la classe política i en especial dels Clinton. Una campanya electoral basada en l’atac personal i en la desacreditació mútua no és o no hauria de ser la manera de fer dels qui ens han de representar.

Marc Vilajosana: Molta gent donava per suposat que Clinton guanyaria les eleccions, però al final, malgrat superar a Trump en vots, el republicà serà el nou president dels EUA. Al final, el missatge de Trump ha calat en els ciutadans americans de classe treballadora; aquells qui se sentien traïts i abandonats pel partit que tradicionalment es preocupava per ells, el partit Demòcrata. El contrast entre la preferència per Donald Trump al sud del país i les protestes en contra del republicà, després de ser escollit, al nord del país, evidencien la clara ruptura ideològica entre els estats del nord i els estats del sud. 



Mapa electoral de les eleccions presidencials de 2016. Font: Viquipèdia


Com encarrilarà Donald Trump la seva presidència? Complirà les promeses electorals?

MG: Penso que és molt complicat que Trump pugui aplicar tot això que ha dit que farà. Primer perquè té el Partit Republicà, pel qual es presenta, que no li posarà les coses fàcils, ja que no estan d’acord en tot el què vol fer Trump. Algunes coses podrà fer, penso que la política ambiental i l’aliança amb Rússia seran mesures possibles i viables, en canvi no crec que el mur ni tampoc el proteccionisme que vol establir, tenint en compte els interessos que té EUA amb Xina, sigui capaç de transformar-se, i més sent la societat i el sistema actualment més liberal de tots.

MM: De moment Donald Trump té un punt a favor el qual influirà molt en aquests dos primers anys de legislatura: la majoria republicana a les cambres. No obstant això, si observem la campanya electoral, els republicans estaven (i estan) molt dividits a l’hora d’escollir representant, ja que molts militants del partir eren favorables a Ted Cruz. Altres directament van decidir no mostrar cap mena de suport cap a Donald Trump, la qual cosa fa veure que el suport cap al futur president no serà total. Si no té un suport total, no podrà dur a terme totes les seves propostes electorals. L’eliminació de la reforma de la sanitat impulsada per “l’administració Obama”, juntament amb les deportacions dels immigrants il·legals, semblen ser les mesures que es compliran en l’inici d’aquesta legislatura, ja que no està considerada una mala idea des del sector més conservador i patriòtic del Partit Republicà.

MT: Hem de pensar que no està sol. Disposa d’un equip de gestors i sobretot d’una oposició molt forta tan de membres demòcrates com de sectors del seu propi partit. Les promeses buides i sense sentit que ha anat formulant durant la seva campanya demostren la falta de consciència política real de la societat, que dóna més importància a l’espectacle televisiu i a la persona que no pas a les seves polítiques. Poc a poc es veurà la inviabilitat de les seves propostes. La pregunta és: com respondran els seus votants?

MV: Donald Trump ha basat la seva campanya electoral en el populisme i el show mediàtic, i moltes de les seves propostes es basen en aquests mateixos elements. Diu Trump: “We’re gonna build a wall, and we’re gonna make Mexico pay for it!”. Com té pensat, primer, construir aquest mur, i segon, fer que Mèxic pagui? La proposta no té ni cap ni peus. Malgrat això, sí que hi ha propostes viables, com les deportacions massives d’immigrants, la destrossa del sistema sanitari impulsat per Obama o la no signatura del Tractat Transatlàntic pel Lliure Comerç (el TTIP), així com un gir cap a una política econòmica molt més proteccionista.



Fotografia, que data del 2007, de la frontera entre Mèxic (Tijuana) i els EUA (San Diego). Font: Viquipèdia

Quines conseqüències provocarà la seva elecció com a president dels EUA a la resta del món?

MG: Pot ser que aquest fet insòlit i inesperat a EUA provoqui una victòria de l’extrema dreta a Alemanya (AfD) o del Front Nacional de Le Pen a França i, per tant, es constati aquest efecte encomanadís respecta a EUA. La societat francesa i alemanya està també força enfadada amb els governs actuals dels dos països per la gestió, per exemple, de la crisis del refugiats. És possible que es provoqui aquest vot de rebuig al sistema polític actual i es vulgui buscar una alternativa a l’extrema dreta. Sempre és més fàcil que passi quan hi ha un precedent, i ara EUA ho podrà ser.

MM: Si analitzem les propostes que va prometre, els màxims dirigents europeus ja es poden anar oblidant del tractat de lliure comerç (TTIP), ja que l’economia proteccionista que planteja fa preveure que no signarà el pacte. En part és una bona notícia pel ciutadà europeu, ja que es van desplegar grans protestes en contra d’aquest tractat. La política proteccionista que presenta Trump és bastant complicada que la dugui a terme, a no ser que vulgui arruïnar el país. Si analitzem els negocis del mateix, es pot veure com depèn d’altres països, els quals són “enemics” del país. Si el que busca és portar els Estats Units a lo més alt de l’economia mundial, l’aïllament no és un bon principi. Ha de saber veure que el món és capitalista i que per aconseguir ser el primer, ha de ser capitalista. Les relacions amb Rússia provocaran que els conflictes militars en països com Síria augmentin, en conseqüència d’aquest acord militar que s’espera que es dugui a terme. Cuba és un dels grans afectats d’aquestes eleccions, ja que s’espera que les relacions tornin a quedar-se congelades. Finalment, cal esmentar que una de les mesures més comentada al llarg d’aquesta carrera electoral és l’aixecament del mur a Mèxic. És curiós que preocupi tant a la gent, sobretot l’europea i espanyola, quan aquí tenim la tanca de l’Àfrica del Nord.

MT: L’Europa actual no és gaire diferent a l’Amèrica de Trump. Trobaran diàleg en les diferències, no hi ha dubte. Em fa gràcia veure polítics espanyols mostrant-se completament contraris al mur amb Mèxic i callant quan es parla de la frontera amb Marroc, o portaveus del Partido Popular afirmant que el canvi climàtic és una farsa donant arguments completament inútils. Fot pena tanta hipocresia. El problema no és només  els Estats Units o la victòria de Trump; fa molt temps que el món té greus problemes medi-ambientals i humans.

MV: Després de l’elecció de Trump van sorgir moltes veus traient-li importància a l’afer, argumentant que el què passi allà és problema dels americans, no nostre. Estic completament en desacord amb aquesta afirmació. Primer, perquè, ens agradi o no, vivim en un món globalitzat, un món on tots estem interconnectats. I que un home d’extrema dreta i racista hagi arribat a esdevenir president d’un dels països econòmicament més important del món, sí ens afecta. Segon, l’efecte cadena: darrerament a Europa ja es començaven a mostrar signes del ressorgiment de l’extrema dreta: Le Pen a França, l’AfD a les regionals d’Alemanya o el FPÖ a Àustria són els exemples més coneguts, però no els únics. La victòria d’un candidat d’ideologia similar a aquests grups possiblement suposi l’auge de tots aquests nous partits i candidats d’extrema dreta arreu d’Europa. I per últim, però extremadament important: Trump és un negacionista del canvi climàtic. El planeta ja està en un moment crític, malgrat que, per fi, els dirigents mundials han començat a actuar (o com a mínim, s’ho plantegen) per evitar un desastre ecològic. Només faltava que arribés a la Casa Blanca un home que defensi que el canvi climàtic és un invent de Xina per baixar la competitivitat dels productes americans. La cosa no pinta bé.