Per Marc Gallifa (@MarcGFillat), Marc Montalà (@mmontala10), Marc Túnica (@MarcTnica) i Marc Vilajosana (@MarcVilajosana).
El passat 25 de Novembre
es va celebrar el dia internacional contra la violència de gènere. És un dia
senyalat per reivindicar un fet que tenim molt present a la nostra societat,
tant present que molt sovint sentim notícies referides a aquest tema. És
evident que la violència de gènere és un problema i que s’ha de solucionar; ara
bé, l’anàlisi d’aquesta no tothom el fa igual i, per tant, no tothom troba les
mateixes solucions per solucionar-ho. A més a més, és un tema polèmic ja que la
violència de gènere per alguns està molt centrada en el masclisme i per altres
no tant. Per això, nosaltres avui comentem diverses maneres d’analitzar i
entendre els motius que porten la violència de gènere.
A partir de quin punt considerem una acció violència de gènere?
MG: Crec que socialment estarem d’acord en dir que considerem que una acció és violència de gènere quan es vulneren els drets d’un gènere per part de l’altre. La pregunta i la discrepància està en on posem el límit d’aquests drets. És evident que qualsevol agressió física, violació o tortura d’un gènere a un altre és una greu vulneració dels drets, però, per mi, l’assetjament visual, el menyspreu, l’insult, els comentaris despectius i el maltractament psicològic són també, i no menys importants, aspectes que es poden considerar violència de gènere. Per tant, tot allò que sigui pejoratiu, conscient o inconscientment, per una persona rebut pel gènere oposat ho considero violència de gènere.
MM: Una acció és considerada violència de gènere a partir del moment en que un dels integrants de la parella li priva de drets i llibertats a l’altre. Quan se sobrepassa aquest límit ens trobem davant d’un cas de violència de gènere. Aquí ja s’ha de fer cas de les campanyes. Si es dóna un cas així no ha de fer por trucar, potser és la millor acció de la teva vida, o, al mateix moment, la última que s’hagués pogut fer.
MT: La violència de gènere és tot
acte , d’un gènere cap a l’altre, que resulti o pugui tenir com a resultat un dany
físic, sexual, psicològic tals com amenaces, coacció o privació de llibertat
així com conductes de control o agressions físiques.
MV: Generalment identifiquem la violència de gènere a un acte exclusivament físic, però considero que no és l'únic tipus d'ofensa que s'hauria de considerar violència de gènere. La violència de gènere és tota acció, física o psicològica, exercida per una persona a una altra d'un gènere diferent, servint-se d'aquesta diferència de gènere i que comporti un perjudici a l'altra persona (danys físics, control sobre aquesta persona, lesions i fins i tot la mort).
Qui i què provoca que existeixi la violència de gènere? Quina influència tenen els mitjans de comunicació de masses i la cultura en aquest sentit?
MG: Des del meu punt de vista, el nostre oci i la nostra educació són clars indicadors que identificaran qui seràs després. Per mi la violència es genera per diversos motius, un podria ser la cultura del joc violent, el “Call of Duty” i derivats són l’exemple perfecte de com normalitzem i restem importància al fet de matar. Per altra banda, penso també que el sistema familiar és certament pervers i que allò de “yo por mi hija mato” és l’exemple que ens serveix per veure com molts pares poden arribar a tenir una actuació violenta per protegir el fill, o el germans per protegir els germans, etc. Tot això els nostres infants ho adquireixen per mitjà de la cultura, de la televisió i sobretot de l’educació. I evidentment també veiem cultura masclista per la televisió o missatges subliminals que ens dóna la publicitat. A més a més, ens segueixen ensenyant que el nen ha de ser d’una manera (esportista, fort, valent, emprenedor, treballador, protector, li han d’agradar els cotxes...) i, en canvi, la nena ha de ser submisa, li han d’agradar les nines, ha de fer ballet, ha de vestir amb faldilla, etc. Qualsevol nena o nen que surt d’aquest estereotip ja el prejutgem. Això porta cap a 50.000 accions quotidianes on expressem el masclisme de forma inconscient i, així, només fem que seguir alimentant i perpetuant el propi masclisme. Cal consciència i aquesta comença amb una educació igualitària i amb una societat feminista.
MM: La violència de gènere al llarg de la història ha vingut provocada per la “superioritat” de l’home en tots els àmbits. Només cal fixar-se en què l’home era qui anava a treballar i la dona qui s’encarregava de la llar. Aquest fet ha provocat que, en molts casos, alguns homes hagin volgut mantenir aquesta condició social i mitjançant la força sotmetin a la dona. A vegades simplement és psicològic, altres física. És doncs aquesta última la que provoca agressions i en molts casos la mort de la dona.
La influència que poden tenir els mitjans
de comunicació en aquest tema és bastant baixa. Només apareix per un mitjà de
comunicació un cas de violència de gènere en el moment que ha perdut la vida
una dona. Si una dona ha estat agredida o humiliada, aquest fet no apareixerà a
les notícies, ja que es pot arribar a considerar “secundari”. És per això que, qui te la “clau” per
poder resoldre aquest problema social és la societat. Aquest problema s’ha de
resoldre des de les cases i les escoles. L’educació i la cultura general de les
persones és bàsica per saber quan algú ha de rebutjar un acte com aquest. Avui
en dia es comença a parlar d’aquests temes a les aules, ja sigui entre alumnes,
per mitjà d’un treball de recerca o bé amb el propi professor en un debat, però
no és un tema que entra en el pla docent. A vegades, per poc temps que hi hagi
en un curs, es podria ensenyar més una cosa útil per la vida, com ara saber
rebutjar actes de violència masclista, que no pas acabar el temari del llibre
de Llengua Catalana.
MT: Què podem esperar d’una societat ultra-patriarcal? Que hi hagi dones que es vegin en la obligació de sortir al carrer a demanar una equiparació dels drets és preocupant. Que hi hagi persones que ho considerin exagerat i desproporcionat i opinin que la situació no és tan problemàtica, encara és més dramàtic. Que es derivin accions violentes d’aquesta societat no és d’estranyar. La majoria de pel·lícules i videojocs que s’estrenen a nivell comercial es basen en una trama de violència extrema sense sentit. En cap cas es denuncia, més aviat s’elogia, el paper del soldat (sempre home) que marxa de casa a matar altres persones sense motiu aparent... El que es definiria com un cavaller i un heroi. Un concepte de masculinitat inútil implantat en la societat. D'altra banda, sempre veiem la dona princesa, heterosexual, que només juga a nines i té el deure de formar una família i cuidar dels fills... Un concepte de feminitat igual de ridícul. El problema s’origina quan posem etiquetes absurdes, que comporten una sèrie d’adjectius, maneres de fer, costums associats que en cap cas són lògics, però que són molt presents en la nostra educació. Una mena de “com déu mana”, irracionalitat en el seu estat més pur i imposat al llarg de la història.
Per tant, la cultura és una causa important de la violència de gènere, però ni molt menys l'única. Els mitjans de comunicació, si bé no fomenten la violència de gènere (excepte en casos molt aïllats), sí que tenen una part important de la responsabilitat d'aquests fets en el moment en què normalitzen o no remarquen la importància de la violència de gènere quan aquesta es manifesta. No pot ser que només es parli de la violència de gènere quan hi ha víctimes mortals (i a vegades ni tan sols això), i que quan se'n parli, se'n parli amb sensacionalisme. Els mitjans tenen la responsabilitat de visibilitzar aquest problema de la societat, de denunciar els fets.
La violència de gènere és exclusivament masclista?
MG: La resposta correcte seria que no, però veiem que la violència de gènere bàsicament es fonamenta en la violència masclista. I per mi això només té una explicació: l’educació basada en un sistema patriarcal. És evident que vivim en un sistema on els homes predominen davant les dones, on per fer la mateixa feina els homes cobren al voltant d’un 17% més que les dones si es tracta d’un càrrec directiu, i un 11% més, si és un contracte de treball “normal”; en un país on han deixat de contractar dones per la por a que poguessin ser mares o no ho han pogut ser per temor a perdre la feina, on veiem que en càrrecs directius o polítics tenim molta més presència d’homes que no de dones, etc.
Per desgràcia, ens ensenyen a perpetuar el sistema, a mantenir el neoliberalisme i a ser conformistes. No ens donen capacitat crítica per poder analitzar el món des dels nostres ulls, ni tampoc que intentem plantejar-nos el perquè les coses són com són i si realment poden ser d’una altra manera. De moment veiem com hi ha una gran majoria social que encara no és conscient d’aquesta greu desigualtat, que no es planteja tot aquest debat. Això probablement és fruit de una greu manca d’objectivitat i d’igualtat educativa, cultural i de transmissió de la informació. Per sort, hi ha grups activistes reivindicatius que lluiten cada dia pels drets de la dona que ens recorden, a través de manifestacions, com la del 24N al vespre o la del 25N a la tarda, que la lluita feminista, és a dir, la igualtat, és possible.
MM: Des de el meu entendre considero que identificar la violència de gènere únicament a nivell masclista és un error. Dir que ho comet un o l’altre significa discriminar un gènere. És cert que la majoria dels casos la culpa és de l’home, però també n’hi ha d’homes que sofreixen danys psicològics a casa seva. A vegades, el moviment feminista en el qual s’hi recolzen la majoria de dones, per donar-se suport entre elles i formar el teixit femení de la societat, mostra casos d’exageració. Mitjançant l’exageració i agafant un paper protagonista en la violència de gènere, provoca que la gent no s’adoni que aquests casos també els hi passen a homes. Per tant, s’ha de distingir molt bé la violència de gènere entesa per aquells i aquelles que la pateixen, i no la que mostren sectors actuals del moviment feminista en la qual només ho pateixen les dones.
MT: Evidentment, si es considerés exclusiva en una direcció entraria en contradicció amb la seva definició. No obstant, les dades mostren una claríssima tendència. Amagar-se sota l’argument que la violència es produeix d’ambdues bandes és manipular la realitat. Considerar que no han d’existir lleis que protegeixin aquells col·lectius que es troben en pitjors situacions, al·legant que, en cas d’aplicar-se, es produiria una diferència, és la manera de perdurar un sistema pertorbat que ja des dels seus inicis no ha sigut mai igualitari.
En cas de voler observar aquest masclisme en la seva màxima plenitud, només s’ha de sortir de festa un divendres nit per les diferents discoteques repartides per Barcelona. O anar a veure un partit de futbol, veure espectacles televisius, entrar a internet o fixar-se amb els candidats a rector de la Universitat de Barcelona (cap és dona). Els mitjans de comunicació ens ensenyen allò que volem veure. Són un mirall on, per desgràcia, no ens hi volem veure reflectits.
MV: Aquest és un tema delicat, perquè moltes vegades la resposta afirmativa o negativa d'aquesta pregunta no és encertada. Durant tot l'article m'he estat basant, fonamentalment, en la violència masclista, però no perquè sigui l'única que existeix, sinó perquè és la que més víctimes ha comportat. Però no, la violència de gènere no és exclusivament masclista. Existeixen dones que exerceixen violència de gènere a les seves parelles, ja sigui violència física o psicològica, inclús. en alguns casos, la mort. El que no es pot fer és banalitzar aquest tipus d'agressions, qualificant-les de "violència domèstica". No, és violència de gènere, i això s'ha de fer constatar. Ara bé, dient això tampoc podem excloure la violència masclista que, al cap i a la fi, és la més majoritària. Hem de denunciar tot tipus de violència de gènere, sigui qui sigui l'agressor i la víctima. Malgrat tot, atès que són les dones les que, majoritàriament, són més vulnerables a aquest tipus d'agressions, aquest hauria de ser el focus on centrar la majoria de les campanyes. Tot i així, l'element final de tot això no és altra que l'educació: és a partir d'aquí és des d'on hem de començar a canviar la societat, denunciant tot tipus de violència, inclosa la violència de gènere.
Fonts utilitzades:
Organització Mundial de la Salut (OMS): http://www.who.int/es/
LÓPEZ ÁLVAREZ, Carmen: "Premios Nobel: solo 49 mujeres galardonadas en su historia frente a 833 hombres", La Vanguardia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada